Hola, gent!No em renyeu, que ja sé que fa molt i molt que passava de vosaltres. I és que sóc una mica fresca -ja m'ho diu la Marina, la meva mestra. Bé, el cas és que us vull explicar una cosa. Resulta que ja fa dies que per allà l'escoleta ha aparegut un personatge que, si més no, em resulta curiós. De cop i volta, en arribar a les Figueretes, em trobo, allà, palplantada en un racó, una senyora que era gran com les iaies -més i tot. S'estava allà asseguda, amb un mocador al cap, i una bufanda, i uns guants, i tota ella molt i molt abrigada (no sè per què, perquè mira que hi fa calor a la meva escoleta!); també tenia una taula davant amb un cistellet tot ple de castanyes i moniatos. Doncs es veu que no s'ha mogut d'allà ni que la punxessin. Ja fa tres o quatre dies que hi és, i quan el papa o la mama em vénen a recollir, em diuen que li digui hola i no sé quantes ximpleries més. Ella no diu res. Total, que jo em pensava que les castanyes que tenia eren per fer bonic. I no. Resulta que es mengen, tu! I són bones, eh? Però la mama sempre em dóna bocinets petits perquè diu que hi pot haver cucs... I què?! En fi, que he descobert que la senyora aquesta es diu Castanyera. De totes maneres, avui m'han dit que li faci un petó, perquè ara ja trigaré a tornar-la a veure... Vaja, que aquí, quan treus l'entrellat d'alguna cosa, aviat s'acaba.
Me n'ha ensenyat la Judith, que abans no en sabia. Em va comprar un suc de fruita que anava amb una canyeta, i jo bufava, però clar, no es fa així. Fins que vaig fer com si respirés cap endins... i el suc s'enfilava cap a la boca! Una troballa, tu. Diuen que de petita ja ho feia, això, amb la meta de la mama, però jo no me'n recordo pas -si en fa de temps! I l'endemà no l'altre em vaig "quedar" amb els pares, que bevien uns batuts i amb la canyeta els vaig ensenyar el que sabia fer. Es van quedar amb un pam de nassos! I no van poder beure tot el batut que volien... He, he!
