Tinc dos tatanos de fusta: l'un és blanquet, de nyigui-nyogui, i l'altre és fortot, de color torrat. El blanquet el tenim al corredor que du a la terrassa, i el torrat s'està al meu dormitori, al costat de la finestra. Al principi m'agradava més el primer, perquè té baranes al costat i jo m'hi agafava i així no queia -em sembla que el papa el va portar d'una deixalleria! Però després em va agradar més l'altre, perquè era més cavallot -el tatano, vull dir- i jo ja em sabia aguantar millor. Aquest tatano té com dos mànecs, un a cada galta, i ja fa temps que hi arribo.La novetat és que ara em gronxo sola! La mama o el papa m'hi asseuen, això sí, però un cop sóc a lloc engrapo els mànecs i... ala cavallet!, ara cap endavant ara cap enrere, que sembla que vagi en barca i agafo velocitat i tot. La mama i el papa em miren amb els ulls plens d'estrelletes, i jo ric com una beneita.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada