Vull caminar, però encara no en sè (12/03/08)

Sí, vull caminar... però no em sé aguantar. Si no m'agafen les manetes o em posen una cadireta per arrossegar-la, caic. Tinc moltes moltes ganes d'aprendre'n. Així que puc m'aixeco dreta i veig més coses, i sóc més gran. Com els nens de la classe del costat (on hi ha l'Alguer), que ja caminen capdrets i trascamen cap aquí i cap allà i cap allà deçà. Ahir, a cals avis, la Clàudia em va fer caminar de valent, corredor amunt corredor avall, pica paret per una banda pica finestral per l'altra. És tan divertit! I en arribant a casa, ahir el papa em volia agafar en braços i jo espeternegava com un gat que vol anar per terra. I és que ja no tinc edat d'estar tothora als braços de tothom: ja tinc catorze mesos, caram! El papa ha captat la indirecta i m'ha fet caminar amunt i avall: de primer agafada amb les dues manetes, després només amb una -ai, que vaig de tort!- i després m'ha fet arrossegar una cadira, i l'hem passejada per la cuina i el menjador com si fóssim camàlics, jo empenyent per darrera i ell per davant. Si em veiéssiu, fent la travessa de les rajoles! Friso de caminar sola. I crec que aviat m'hi veureu.