dijous, 24 de juliol de 2008

El meu primer cim!!

Sí, avui he fet el meu primer cim. Aquest matí hem pujat a la Mola, a Sant Llorenç del Munt. Érem la mama, el papa i jo; la Montse, en Joan Carles i l'Eulàlia; i la neboda d'en Joan Carles, la Mireia. Tots són amics dels papes. Ah, i també vull comptar-hi la Queralt, que busseja dins la panxa de la Montse i veurà el món pel juliol -com jo, que l'any passat m'estava dins la mama i ja vaig pujar a la Mola!Hem arribat amb cotxe fins al peu de la muntanya, el papa m'ha carregat a l'esquena, dins una motxilla d'on em penjaven les cametes -s'hi anava tan bé!- i hem començat l'ascensió. Mai no havia vist un paisatge tan bonic: el corriol de sorra i pedres travessava un bosc d'alzines amb obagues poblades de molsa i heures, i pedres enormes i rodones. Era sec perquè fa mesos que plou poc, i bo i així era preciós.Quan ens hem enfilat prou, les serres de l'Obac i de Montserrat s'han dreçat davant els meus ulls. Aquesta darrera deu tenir un no sé què d'especial, perquè en Joan Carles i el papa han començat a cantar una cançó que en diuen el Virolai ("Rosa d'abril..."). Jo els he acompanyat -a la meva manera, clar. Al cap de poc hem arribat a dalt, on hi ha el santuari, amb una església antiquíssima -més que els avis!-, un mirador i un restaurant. Hi hem entrat i ens hem entaulat, jo per dinar i tots els altres per esmorzar -ves quin desori d'horaris! En Joan Carles ha demanat un porró de vi i el papa hi ha begut a galet... sense tacar-se! (No com jo, que si no em posen el pitet em faig un vestit de papilla.) Quina traça! A més de la papilla, els pares m'han donat un iogurt natural amb sucre i una galeta maria -mmmmmm!Hem sortit al pati -aquí també hi ha pati!- i la colla ha menjat les postres, perquè era l'hora de dinar i no els deixaven estar-s'hi més estona. I m'he fet un fart de jugar amb l'Eulàlia i el papa, i bones caminades cap aquí i cap allà. Bé... caminades assistides, perquè no goso aguantar-me sola i he de menester que m'agafin les manetes. Però m'agrada un fum! Després hem anat a veure els ruquets que pugen el menjar i baixen les deixalles: n'hi havia uns de grans i rossos que s'acostaven a nosaltres, i un poc més lluny uns altres més menuts, negres amb el morro gran, i el papa i en Joan Carles se'ls miraven amb ulls envidrats d'emoció i deien que eren guarans o ases catalans. Quines coses que tenen els grans.I quan n'hem tingut prou, tornem-hi a la motxilla i a l'esquena del papa, i cap avall hi falta gent. Com que no he dormit en tot el dia, he quedat grogui tot just començar la davallada, però abans d'arribar al cotxe m'he despertat. He fet petons a tots -ja en sé fer!-, m'han instal·lat a la cadireta del cotxe i hem fet cap a casa, i tot fent via m'he tornat a dormir. En arribar a casa estava tan cansada i adormida que el papa m'ha dut de pet al llitet i m'he quedat fregida tot d'una. I més tard m'han despertat per posar-me el pijama, sopar i tornem-hi cap al llit, que és el millor lloc del món després dels braços de la mama i del papa.M'ha agradat molt. Vull tornar-hi!!!!! Demà diumenge no ens enfilarem a cap muntanya, però anirem a dinar al Mas Nadal, un restaurant de Llavaneres, que l'avi ens convida a nosaltres, i a l'àvia, i a les ties, i als cosinets, i a la tia-àvia Magdalena, i a un germà de l'avi i la seva dona, que són de Granada i estan passant uns dies aquí.Bona niiiiiiiiit!