dijous, 31 de juliol del 2008

La tortuga

Ahir en va passar una de bona. Us la conto. El papa i jo vam anar a veure la iaia Carme, davant de casa, i vam baixar a l'hort. Vam veure la tortuga i el papa la va agafar -com sempre: no se'n sap estar. I ara la tocava la iaia, adés jo, després el papa. Quan la tortuga (de terra) treia el cap i l'hi tocàvem, feia BUF! i cop en sec l'amagava. També li tocàvem les potetes, que tenen com escates i fan una mica d'angúnia -però jo ja hi estic avesada. Doncs bé, es veu que a la bestiola se li va posar de través que el papa l'agafés i... ¿sabeu quina en va fer? ES VA PIXAR DAMUNT EL PEU DEL PAPA!!!, que va captar la indirecta i la va deixar a terra, a l'ombra, ben tranquil·la. Jo dec tenir empatia amb la tortuga, perquè també em vaig pixar... de riure.

I és que amb els animals no pots fer el que vulguis. Ells tenen el dret de decidir i decideixen. I bé que fan!

dimecres, 30 de juliol del 2008

S'ha acabat!!!

Ja està!!! S'han acabat Les Santes!!! I mira que m'ho he passat bé!!! Sempre darrere els gegants i els nans!! No em feien cap por, els tocava, els estirava el nas als nans i als capgrossos, els donava la mà... xalava d'allò més!!! Però mira, ara ja s'ha acabat!!! Fins al juliol de l'any que ve no els tornaré a veure. Ahir, amb la mama, vaig anar a acomiadar-me de tots ells. Eren a l'Ajuntament, tots quiets i silenciosos. No ballaven ni saltaven... semblaven tristos, com si s'adonessin que allò ja arribava al seu final. Jo, a la meva manera, m'hi vaig acostar i els vaig dir que no estiguessin moixos, que l'any vinent ens tornariem a veure, i que tots plegats ens explicaríem com ha anat i quines proeses hem fet durant aquests mesos que no ens veurem. Jo els vaig prometre que no els oblidaria pas en tot aquest temps, i l'any que ve tampoc em faran gens de por, i ballaré amb ells... i milloraré el meu estil, que ara com ara és una mica maldestre.

dijous, 24 de juliol del 2008

Ja torno a ser aquí!

Sí, ja sé que tinc molta barra. He estat totalment desconnectada del blog (estava molt enfeinada aprenent a fer coses noves), però mira, ara he tornat, per tant no us queixeu. Tot i així, he tingut uns petits problemes tècnics amb això de la informàtica, i he hagut de refer els escrits que havia penjat ja feia mesos. És per això que veureu la data al costat de cada post. En fi, no m'enrotllo més amb detalls d'aquesta mena.

Ara ja estic de vacances!!! Fins al setembre no torno a l'escoleta!!! No us penseu, que trobo a faltar molt els meus amiguets. Però mira, ara també m'ho passo teta!!

Aquests dies és la Festa Major de Mataró (Les Santes). A Mataró tenen molts gegants, i nans i dracs, i tot això, i és força entretingut!!! A mi no em fan gens de por!!!

Dissabte passat vaig anar amb els pares a la Gegantada. Hi eren tots, tu!!!! Tots els gegants de Mataró, i els de totes les escoletes i escoles!!! Hi havia en Figueret!!!! En Pep Figueret és el gegant de la meva escoleta, Les Figueretes, i és un nen molt maco que porta un barret de cop perquè si cau no prengui mal. Ostres, m'ho vaig passar d'allò més bé!!! A la meva manera, ballava i ballava, i m'emocionava , i cantava, i cridava d'alegria.... que xulo!!!!!

Ja us aniré informant de tot el que faig aquests dies de Festa Major, però per anar fent boca, us enganxo una foto d'en Figueret, i així el coneixereu!!!!

Borredà (15/05/08)

Hola, amics!!!
Ara feia molt que no passava per aquí!! Bé, el problema és que els negres que tinc perquè escriguin al bloc el que els mano i ordeno, aquests dies han estat o massa enfeinats, o malalts, o eren fora... en fi... ja ho deia no sé qui: si vols estar ben servit...
Doncs aquests últims dies han passat moltes coses, i una de què guardo molt bon record és d'uns dies que amb els pares varem anar a passar a Borredà. Ostres! Allà sí que era la reina, tu! Hi havia ple de nanos i ens vàrem fer amiguets de seguida: la Cristina, l’Aina, en Ricard.. i altres que ara no em ve el nom al cap. Doncs com deia, tots estavem per mi i volien jugar amb mi, i a més a més, en aquella casa on ens estàvem tenien ple d’animalets molt macos: un gosset, uns ànecs, una tortuga, una cabra, un cavall, uns conills... i gronxadors i caseta de fusta: una passada!!!!!

Jo només feia enfadar una mica els pares a l’hora de dinar i sopar. A veure si vosaltres ho enteneu: ells menjavem unes coses que feien venir salivera, i a mi em donaven la papilleta de verdures que tinc més vista que no sé què, i al vespre els cereals amb llet que ja els he avorrit!!!! Doncs no!!! Per aquí no hi passo! Sort que es compadien de mi i sempre queia alguna coseta...Allà també vaig anar per primera vegada en ma vida -com que és tant llarga...- a un castell!!! Sí, sí, a un castell, tu!!! El castell de Palmerola. Hi havia un noi, que vivia allà, i ens el va ensenyar i vàrem passejar per tot el castell, però a mi em van agradar tot de gossets que tenia, i que sempre ens acompanyaven amunt i avall!!!

Ara, però, ja he tornat a la normalitat, que si aixecar-se d’hora, anar a l’escoleta, jugar amb els amiguets de la classe dels ànecs... en fi... la rutina de sempre... Aiiiiiiiiii!

Sabadell i Fira del Pèsol (06/04/08)

Hola!

Aquest cap de setmana he fet un munt de coses. Dissabte vam passar el dia a Sabadell, amb l'Imma, en Joan, la Irene i l'Aitana. De primer vam jugar a casa (l'Aitana té una pepa de drap que és gran com jo!) i les dues buderoles vam dinar. Després vam anar a dinar a un lloc molt txulo: el papa va demanar on era can Felip i el cambrer no el va entendre -país... De fet el papa deia moltes ximpleries i quan parlava de la feina alçava la veu. No entenc els grans: ¿que es pensen que cridant tenen més raó? Sort que la mama és més discreta. Després vam anar a jugar a un parc molt molt bonic, amb gronxadors i mitges closques d'ou que t'hi fiques com si fossis un pollet i gires -però a mi em feien por i no m'agradaven. I després cap a casa dels sabadellencs, i a caminar (agafades de la maneta), i de quatre grapes vinga jugar a encalçar-nos! Quan vam marxar estava tan tan cansada que va ser posar-me a la cadireta del cotxe i pesar figues tot d'una.

Això va ser ahir. Avui, diumenge, he anat amb la mama i el papa a la Fira del Pèsol de Llavaneres. És una cosa que hi ha molta gent que tasta menjar en unes tendes tipus medievals, i xerren i riuen, i s'hi estava molt bé perquè feia un solet molt bo -la primavera ens aplaudia! La mama i el papa van triar tres cadafets de pèsols i dos got de vi i ens vam arrambar a una taula ide peus s'ho van menjar i la feien petar amb una senyora i un senyor. Jo no menjava, que em tocava dinar després, en tornar a casa.
Ah! Abans d'anar a la Fira la iaia, el papa i el tiet Josep han canviat les jardineres de davant de casa: hi han posat unes plantes molt verdes i fresques, i entremig la iaia hi ha plantat unes floretes grogues -precioses!- i el papa m'ha posat allí davant i la mama m'ha fet quatre fotos. Jo no les he vistes, però la mama diu que han quedat bé. I després he estat una estona amb la iaia, que m'ha ensenyat els piu-pius i la tortuga i m'ha fet caminar pel carrer (agafada de la maneta, mai no hi insistiré prou) fardant de iaia. És després de tot això que hem anat a la Fira. (Avui vaig una mica desordenada, no?)

Després he dinat la meva papilla (vedella amb verdures) i hem anat a cals avis de Mataró. Jo tenia molta son i m'han posat a dormir, però l'escàndol que feien els cosinets m'ha despertat i he plorat, i m'han vingut a buscar i m'han posat a taula, que anaven ja per les postres (maduixes amb nata, però jo no en puc menjar: per a mi hi havia una galeta maria). I després hem jugat molt a dins i a fora, a la terrassa, que feia de molt bon estar-hi, i el papa se n'ha anat, que volia fer feina -la mama l'ha acompanyat a Llavaneres i ha tornat-, i jo i els cosinets hem estat jugant fins que la mama ha dit prou i eren quarts de vuit que hem arribat a casa i m'han banyat a la banyera amb el drac nou que li das corda i navega i el papa m'ha donat el sopar i ala a dormir, que m'agrada molt i tinc soneta.
Bona nit!

A fer quilòmetres! (02/04/08)

Hola a tots!

Ara feia dies que no passava per aquí, eh? Es veu que hi ha hagut una cosa que els grans en diuen vacances. Jo en dic uns dies sense anar a l'escoleta ni veure els meus amiguets -ara, això sí, passant moltes més estones amb el papa i la mama!! De fet, aquests dies he practicat bastant allò que en diuen caminar. Però encara no me'n surto. Tinc una miqueta de por de caure i fer-me un nyanyo (un dia em va passar i em vaig fer un fart de plorar!). Tant el papa com la mama sempre que estan amb mi aprofiten i... au, a fer quilòmetres!!!!, passadís amunt i avall!!! -ja em sé cada racó, cada rajola, i cada engruneta de memòria!!Ara, tot sigui dit, penso que he millorat bastant la tècnica: només m'agafo amb una maneta (ja no em calen les dues, com fa uns dies!!). Això sí, si em deixen anar aquesta mà, ja l'hem cagat! I no és que em faci caca a sobre, que a vegades també passa, sinó que em trobo soleta i patapam!, a terra hi falta gent!! A vegades el que fa la mama és pensar-se que no me n'adono, i em deixa anar la mà, a veure si cola i m'aguanto. Doncs no. No cola. La veig a venir i ja estic buscant ràpidament un agafador on sigui!! (mama: si llegeixes això, pren nota: no m'enredaràs pas).
Ostres, en el que sí que guanyo a tot quisqui és pujant escales, tu! Segur que sóc la més ràpida de la meva quinta!!! He agafat una pràctica, que ni l'Owen!!!! La pega és que ja sóc al segon graó, que tinc la pasma de casa al darrere vigilant i avisant: vigila, vigila, que et faràs mal... Això, si no m'agafen d'una revolada i m'allunyen de les escales!!!Ja ho veieu! Cadascú té el seu Flànagan particular!!!!

La vella Xaruga (24/03/08)

Hola! Ahir diumenge vam tallar l'última cama a la vella Xaruga, o vella Quaresma. En tenia set, de cames -tantes com setmanes té la Quaresma-, i avui ja no en té cap. Ho vam fer a la plaça de la Peixateria, a la una del migdia. Van venir uns senyors amb una escala, es van enfilar fins al costat de la iaia i ala, serra que serra! Quan feien anar la serra tothom cantava: "Serra la vella, un plat d'escudella, serra l'abelló, un plat d'escudelló". Però la molt punyetera no es deixava serrar la cama si no li donaven pa, vi i xocolata -si n'és, de golafre! I com que la d'avui era l'última tallada, va demanar xampany per celebrar-ho, i el van obrir damunt l'escala, i va fer pum! i van vessar la meitat en terra. I quins xicles!, perquè hi havia molts nens com jo, i també hi havia l'Octavi i la Júlia, i la tieta Maria.

Quan van haver serrat la cama van tirar tres coets que em van fer mitja por. Sort que el papa m'abraçava! I vam fer cap a casa, i vaig dinar -m'ho vaig menjar tot!- i vaig fer nones petites. A la tarda estava molt esverada -pesadeta, deien el papa i la mama- i amagava coses i ho remenava tot i no parava quieta. Sobretot, la mama s'enfada quan pitjo un botó que hi ha a sota de l'ordinador i la pantalla s'apaga. Fa una carota...! No sé per què.

No entenc res!!! (21/03/08)

Sí, no sé què coi passa però fa dies que no vaig a l'escoleta. De fet, aquests dies ha vingut la Judith a casa. La Judith sempre la veig a l'escoleta. Vé a ajudar la Toñi, i cada dia està donant dinars i berenars. Doncs ara resulta que la Judith ha vingut a casa, i s'hi passa tot el matí. Em porta a passejar, al parc a jugar, i em dóna el dinar. A mi ja m'està bé, perquè la Judith és molt maca i m'ho passo molt bé amb ella, però no acabo d'entendre que, si ella ve a casa, ¿per què no vénen els meus amics de l'escoleta?: en Max, l'Àlex, la Laia, la Valèria... No entenc res! Avui de fet no ha vingut; ja us aniré explicant com acaba tot plegat, quan ho entengui!
Ah!, fa un parell de dies he descobert unes escales de casa que són superguais de pujar, però la mama i el papa no em deixen pujar-les tota soleta, i em renyen! I mira que m'ho passo d'allò més bé anant escales amunt!

També he fet una altra decoberta: quan la mama em dóna el dinar, em deixa una cullereta i menjo jo soleta; passa que encara em costa una mica trobar-me la boca, i la mama té una altra cullereta i va fent via. El que també m'agrada és agafar el menjar amb les manetes i ficar-me'l a la boca! Després de dinar, no sé per què deu ser, la mama em passa aigua per la cara i les mans, i em canvia tota la robeta... Vosaltres ho enteneu? Jo no!!!!

La cançó de la son (18/03/08)

Com que estic constipada, aquests dies em costa dormir -sobretot havent dinat. Avui, com que no me'n sortia, he plorat i el papa m'ha agafat i hem baixat al menjador a jugar. Fins que m'ha vingut soneta i el papa m'ha portat un altre cop al llit. I tampoc m'anava bé dormir, així que he plorat i el papa ha tornat... i m'ha netejat els mocs, m'ha dit "apa, a dormir", i sense ni agafar-me ha girat cua. I jo, com que he vist que plorant no m'agafaven a coll, m'he posat a fer nones petites -ves quin remei! El papa, que se les pensa totes, ha escrit una cançó per fer-me dormir, però ara cal que algú hi posi la música. ¿Qui s'anima? Us l'ensenyo, vejam si us agrada:

CANÇÓ DE LA SON

¿On vas
amb els ulls
tan oberts?

¿Que potser
t’ha mossegat
el monstre
menja-son?

Vine, que et faré
una aferradeta
i en serem tres:
tu, jo i la fada
que du son.

¿On vas amb els ulls
tan oberts?¿Que potser
has esbarriadeta tu
la son?

Vine, que et faré
una abraçadeta
i d’un plegat
la trobarem.

La deu haver furtat
el senyor lladre cadavre
que no dorm.

Jo sé el pillard
on cela secret
el seu botí:

el tapa ben colgat
dins el llitet, sota
els llençols.

Vine amb mi
a buscar la son,
que en el jaç rau
emboscada.

Vine, vine amb mi,
que jo ho sé
on és la son

i ella ja t’espera,
que amb la Joana
vol dormir.

Cap de setmana? (16/03/08)

Ja han passat els dos dies de festa que tinc entre que em porten a l'escoleta i que m'hi tornen a portar. M'explico, que potser m'he embolicat... Jo vaig molts dies seguits a l'escoleta, que em sembla que deuen ser, segons els meus càlculs, quatre o cinc. Després hi ha un parell de dies que no hi vaig, i m'estic més temps amb els pares a casa i tots tres junts fem coses molt divertides, i després m'hi tornen a portar una bona tanda de dies. Crec que més o menys va així... doncs això, que em sembla que avui se m'ha acabat la bicoca d'estar-me amb el papa i la mama a casa, i demà torno a l'escoleta -que tambè és molt xulo, eh!De fet, aquest cap de setmana no he pogut sortir gaire de casa, perquè la mama diu que tinc una calipàndria de nassos... De fet sí que noto que molt sovint em penja una cosa llefiscosa del nas, i la mama o el papa sempre m'estan refregant paper de w.c. pel meu nassarró -que per cert, ja sé on el tinc!: més o menys enmig de la cara, però amb el ditet sempre l'encerto si em pregunten on tinc el nas!-, i a més a més m'entaforen aquella mena d'aigua a pressió, que al principi em feia plorar, però mira, ara ja m'hi he acostumat, i ja no ploro; de totes totes me l'acabaran enxuflant!!!
Ah! Ahir vaig estar amb els cosinets a casa els avis, i la Clàudia em va regalar una mena de flor o branquilló de color groc, però ella li deia d'una altra manera... mmmm... ...pera, com era...?, mmmm... ah sí!: palma, això això, palma. És molt xula, però ella em va ensenyar la seva i la de la Júlia i escolta, no és per queixar-me, però les d'elles són bastant més més i més grans... Suposo que aquestes coses van amb la mida de cadascú, i a mi em toca petita, doncs apa!, ja m'està bé!! Total, que avui la mama, com que no hem pogut sortir, i a més té la mania de fer-me fotos, i a mi no m'agrada gaire, m'ha fet una foto a casa amb la palma aquesta, i em deia coses com: "mou-la! mou-la amb la maneta!!". Osti tu... el que s'ha de fer! Aiiiiiiiii... com són les mames!!! I mentrestant el pare es feia l'orni, i anava preparant no sé què del dinar... Segur que ell pensava igual que jo -amb la cara ja pagava-, i jo no em podia queixar perquè no sé parlar, però ell, que sí que en sap, i no deia res!!!! Que n'és de llest, el papa!!!!

Els meus amics de la banyera (14/03/08)

Avui he fet xip-i-xap a la banyera: el papa m’ensabona el cos, i la mama, el cap. És tan gustós…! I hi tinc una colla d’amics que em fan companyia quan la mama i el papa em renten. Hi ha el cocodril, que està aferrat a la paret de la banyera amb dues ventoses: és molt verd i li surten quatre dents com una cremallera (una amunt, una avall, una altra amunt i una altra avall); és molt simpàtic i no em fa por –què és la por? Després hi ha l’aneguet taronja, que flota i de vegades escup un filet d’aigua i fa cuec-cuec i me l’estimo fent “ohohohohohoh”. I la granoteta groga, que fa croac-croac i també l’estimo però no tant. I el dofí blau, que no diu mai res però si el papa l’enfonsa després també treu un xorroll d’aigua que em va al coll i ric. I també hi ha la mamà ànega, que és groga i gran i si vol carrega dos dels meus amics menuts. I la mamà tortuga, que també és gran i marró i verda perquè és de pagès i no li faig gaire cas perquè no és una tortuga d’aigua i no sé què hi fa, a la banyera. Però ara com ara hi ha lloc per a tothom i tothom és benvingut!

Ja sé fer petons (13/03/08)

Al principi em costava, però després n’he après. Es fa així: “mmmmmuà!”. Em poso els dits de la mà fent planxa sobre els llavis i els separo de sobte: “mmmmmuà!”. També ho faig sense dits ni mà: “mmmmmuà”, i l’efecte és el mateix: els pares riuen, i aplaudeixen, i diuen “molt bé!”, i em tornen el petó multiplicat per dos o per tres o per quatre. És una bona inversió.El que m’ha costat més és fer la besada a les galtes. I és que és difícil: ¿com t’ho fas per fer “mmmmmuà!” amb els llavis estampats a la galta dels avis o dels papes? Només em sortia “mmmmm”, o ni això. Però ara me’n començo a sortir una miqueta. Es tracta de fer, com si diguéssim, tres moviments: primer poso els llavis a la galta, me’n separo una micoia i faig “mmua!” -així, amb menys emes perquè em surt més curta que les altres.El bes més atrevit de tots és el que em fa l’Octavi: el molt trapasser, quan em veu, em fa un petó als llavis, com el que es fan els papes però més curt. Com a la cançó del gall i la gallina, que es fan un petó en el balcó (ell a ella) i a la gallina li agrada però fa escarafalls. A mi no em fa res, però els papes el renyen perquè diuen que és poc higiènic i que encara no tinc edat. ¿Vosaltres què trobeu?

Vull caminar, però encara no en sè (12/03/08)

Sí, vull caminar... però no em sé aguantar. Si no m'agafen les manetes o em posen una cadireta per arrossegar-la, caic. Tinc moltes moltes ganes d'aprendre'n. Així que puc m'aixeco dreta i veig més coses, i sóc més gran. Com els nens de la classe del costat (on hi ha l'Alguer), que ja caminen capdrets i trascamen cap aquí i cap allà i cap allà deçà. Ahir, a cals avis, la Clàudia em va fer caminar de valent, corredor amunt corredor avall, pica paret per una banda pica finestral per l'altra. És tan divertit! I en arribant a casa, ahir el papa em volia agafar en braços i jo espeternegava com un gat que vol anar per terra. I és que ja no tinc edat d'estar tothora als braços de tothom: ja tinc catorze mesos, caram! El papa ha captat la indirecta i m'ha fet caminar amunt i avall: de primer agafada amb les dues manetes, després només amb una -ai, que vaig de tort!- i després m'ha fet arrossegar una cadira, i l'hem passejada per la cuina i el menjador com si fóssim camàlics, jo empenyent per darrera i ell per davant. Si em veiéssiu, fent la travessa de les rajoles! Friso de caminar sola. I crec que aviat m'hi veureu.

En braços de Palau i Fabre (11/03/08)

Al papa li agrada molt la poesia. Jo no sé què és la poesia, però quan la mama o el papa o els avis m'abracen i riuen amb els ulls, penso que la poesia potser s'assembla a això. La setmana passada el papa va organitzar tres recitacions de poesia amb els seus alumnes de batxillerat (deu alumnes que estudien amb el papa poesia contemporània). I en la recitació que feia dos el papa va llegir un poema que parlava de mi i del senyor Josep Palau i Fabre, que s'ha mort fa pocs dies -buaaaaaaaaa!Es veu que, quan jo era molt petita (quan just tenia nou mesos), la mama i el papa em van portar a un recital de poesia i de música a Llavaneres on un senyor llegia amb veu molt maca uns versos del senyor Palau i Fabre. Això va ser a l'octubre del 2007, l'any que jo vaig néixer. I es veu que en acabat el recital la gent va aplaudir molt i van demanar un altre poema, i qui els llegia va llegir el Cant espiritual, que és poema del senyor Palau i Fabre que en parodia un del mateix nom de Joan Maragall i que té un to molt patètic que recorda el Cant espiritual d'Ausiàs March. I després de tot això el senyor Palau i Fabre em va mirar, i la mama em va posar als seus braços, i tenia un nas tan gros que li vaig tocar per fer broma i tots dos ens vam enriolar. I es veu que una noia de l'Ajuntament ens va fer una foto i els papes la guarden com una cosa molt especial. I per recordar aquell moment el papa va fer un poema.Doncs tot això ho va explicar el papa a la sala d'actes de l'institut públic d'Arenys de Mar, que es diu IES Els TresTurons, i es va emocionar, i es veu que a la gent li va agradar, i perquè us en feu una idea ben precisa, us transcric el poema del papa. Allà va:JOANA EN BRAÇOS DE JOSEP PALAU I FABREHomenatge al poeta. Llavaneres, 7-10-07Jo sóc un home vague, sense geografia.Vers el meu litoral, qui, doncs, s’hi acostaria?J. Palau i FabreAmb nou mesos de vida coneixiesja molts braços i tots t’estaven bé;no havies tingut temps de formar-teun criteri i poc podies copsarl’excepcionalitat del moment,quan els sarments del poetavan sostenir el teu cos netde xaragalls i vas tocar-li el nas,enriolats ell i tu, espetecsde fusta tendra a la llar de foc.

He après a estimar (10/03/08)

Hooooooola! ¿Us he dit que ahir vam anar a dinar al Mas Nadal? Bé, en realitat jo hi vaig anar dinada, però si veig que els altres mengen, jo vull participar: amb una galeta i les engrunes d'una torradeta de pa ja m'entretinc. Els oncles-avis de Granada em van fer un munt de fotos i jo vaig cridar i vaig riure -sobretot quan se m'acostava l'Octavi, que és el cosinet més divertit que tinc.El Mas Nadal és una masia del segle XVII -què us sembla la meva cultura?- i les sales es veuen antigues, amb carreus de pedra en el llindar de les portes. I els cambrers són molt amables, i parlen català i tot!En acabat vam anar a cals avis de Mataró i vaig fer una bona migdiada. El papa no el vaig veure fins a quarts de set, que venia de transmetre les dades del segon sondeig en un col·legi electoral. Jo encara no ho entenc, això dels col·legis electorals, perquè no sé què vol dir electoral i en un col·legi no em sé imaginar altra cosa que nens i mestres i joguines i el pati. A tres quarts de vuit el papa va tornar a marxar i ahir ja no el vaig veure més -es veu que va arribar a les tantes de la nit.A mi que no m'hi emboliquin, amb aquestes coses, que el son no me l'ha de treure res ni ningú.I avui, doncs... tocava fer xip-i-xap a la banyera, que és una de les coses que m'agraden més a la vida. És tan divertit! Per cert, ¿sabeu que ja sé estimar? A la banyera he estimat el dofí i la granota, però també sé estimar altres ninos. Me n'ha ensenyat la iaia Francina. La mama i el papa els estimo sense haver de fer el teatre de posar-me'ls en el pit i abraçar-los i gronxar-los fent ohohohohohoho! Per a aquesta mena d'amor no cal teatre.

El meu primer cim!!

Sí, avui he fet el meu primer cim. Aquest matí hem pujat a la Mola, a Sant Llorenç del Munt. Érem la mama, el papa i jo; la Montse, en Joan Carles i l'Eulàlia; i la neboda d'en Joan Carles, la Mireia. Tots són amics dels papes. Ah, i també vull comptar-hi la Queralt, que busseja dins la panxa de la Montse i veurà el món pel juliol -com jo, que l'any passat m'estava dins la mama i ja vaig pujar a la Mola!Hem arribat amb cotxe fins al peu de la muntanya, el papa m'ha carregat a l'esquena, dins una motxilla d'on em penjaven les cametes -s'hi anava tan bé!- i hem començat l'ascensió. Mai no havia vist un paisatge tan bonic: el corriol de sorra i pedres travessava un bosc d'alzines amb obagues poblades de molsa i heures, i pedres enormes i rodones. Era sec perquè fa mesos que plou poc, i bo i així era preciós.Quan ens hem enfilat prou, les serres de l'Obac i de Montserrat s'han dreçat davant els meus ulls. Aquesta darrera deu tenir un no sé què d'especial, perquè en Joan Carles i el papa han començat a cantar una cançó que en diuen el Virolai ("Rosa d'abril..."). Jo els he acompanyat -a la meva manera, clar. Al cap de poc hem arribat a dalt, on hi ha el santuari, amb una església antiquíssima -més que els avis!-, un mirador i un restaurant. Hi hem entrat i ens hem entaulat, jo per dinar i tots els altres per esmorzar -ves quin desori d'horaris! En Joan Carles ha demanat un porró de vi i el papa hi ha begut a galet... sense tacar-se! (No com jo, que si no em posen el pitet em faig un vestit de papilla.) Quina traça! A més de la papilla, els pares m'han donat un iogurt natural amb sucre i una galeta maria -mmmmmm!Hem sortit al pati -aquí també hi ha pati!- i la colla ha menjat les postres, perquè era l'hora de dinar i no els deixaven estar-s'hi més estona. I m'he fet un fart de jugar amb l'Eulàlia i el papa, i bones caminades cap aquí i cap allà. Bé... caminades assistides, perquè no goso aguantar-me sola i he de menester que m'agafin les manetes. Però m'agrada un fum! Després hem anat a veure els ruquets que pugen el menjar i baixen les deixalles: n'hi havia uns de grans i rossos que s'acostaven a nosaltres, i un poc més lluny uns altres més menuts, negres amb el morro gran, i el papa i en Joan Carles se'ls miraven amb ulls envidrats d'emoció i deien que eren guarans o ases catalans. Quines coses que tenen els grans.I quan n'hem tingut prou, tornem-hi a la motxilla i a l'esquena del papa, i cap avall hi falta gent. Com que no he dormit en tot el dia, he quedat grogui tot just començar la davallada, però abans d'arribar al cotxe m'he despertat. He fet petons a tots -ja en sé fer!-, m'han instal·lat a la cadireta del cotxe i hem fet cap a casa, i tot fent via m'he tornat a dormir. En arribar a casa estava tan cansada i adormida que el papa m'ha dut de pet al llitet i m'he quedat fregida tot d'una. I més tard m'han despertat per posar-me el pijama, sopar i tornem-hi cap al llit, que és el millor lloc del món després dels braços de la mama i del papa.M'ha agradat molt. Vull tornar-hi!!!!! Demà diumenge no ens enfilarem a cap muntanya, però anirem a dinar al Mas Nadal, un restaurant de Llavaneres, que l'avi ens convida a nosaltres, i a l'àvia, i a les ties, i als cosinets, i a la tia-àvia Magdalena, i a un germà de l'avi i la seva dona, que són de Granada i estan passant uns dies aquí.Bona niiiiiiiiit!

Si avui és dijous....

Sí. Si avui és dijous, avui toca que el pare em vingui a recollir a l'escoleta. M'agrada, perquè sempre fa broma amb la Toñi (la mestra); clar que avui la Toñi estava malaltona i no ha vingut, però hi havia la Marina, que tambè és molt maca, i de fet, al pare tant li és, perquè a ell el que li agrada és fer broma sigui amb qui sigui. Tot i que a vegades no capten les seves gràcies, tot sigui dit!Després el pare m'ha dut a un lloc molt xulo, on hi havia ple de nens, coses de tots colors, i moltes coses per jugar, i m'ha comprat una joguina, que encara no l'he estrenada, però ell diu que m'agradarà molt, que és tracta de fer "encaixos", i que ell sap que ara estic en l'època dels "encaixos" dels nassos.... que això m'agradarà -si ell ho diu... li hauré de fer cas- (sic).I per acabar, hem anat a la biblioteca. Ja sé que sóc petita, però ja fa temps que em vaig estrenar en això d'anar a la biblioteca. Tenen una zona per a gent de la meva mida, i hi ha ple de joguines, i contes, i hi passem una bona estona, tot esperant la mare, que ja friso perquè aparegui!Ah! me n'oblidava! Avui tocava banyera, i ohhhhhhhhhh!!!!!!!: aquest moment és el millor del dia! Aquí sí que m'oblido de totes les meves penes (que a aquelles hores són i es veuen reduïdes només a dues: Sopar i anar a clapar!).Que bé que s'hi està al llitet, comptant nuvolets... Bona nit!!!!!!!!!

Avui començo (10/03/08)

Avui ma mare s'ha decidit a crear el meu propi bloc. Dec ser l'única de la meva classe que en té un. Si sabés parlar ho demanaria als meus companys d'escoleta... però encara no ha arribat aquest gran dia... tot just estic començant a aprendre a caminar. Ara com ara m'agrada anar de quatre grapes i anar d'aquí cap allà tafanejant, o sia, que de moment no tinc cap pressa per posar-me a caminar. Divendres faré els catorze!: catorze mesos, vull dir! Els pares ja fa dies que en parlen, d'això dels blocs. Des que el meu pare en té un, i s'hi ha afeccionat de valent, au, ara no ets ningú si no tens bloc!!! Per tant, per unanimitat varen decidir obrir-me'n un per a mi. Deixar constància de totes les meves gestes i tot això que als pares acostuma a fer tanta gràcia... No patiu, ja us aniré posant al dia... Aiiiii, que serà dur això de ser un nou-nat-bloguista!!!