dimarts, 19 d’agost de 2008

El meu primer punt

Ja ho podeu ben dir: sóc una pupes -ho duc gravat a la cara. Va passar abans-d'ahir. Anava amb la mama i el papa a veure pallassos, a Llavaneres, i al costat de la glorieta, que hi ha unes escales, m'enfilo rabent al primer graó... i patapum!!!, de cap contra la vora esquerdada de la grau. Vaig picar amb el terrat del nas, entre ull i ull, i la sang sortia a rajadoll. Quin mal! Vaig deixar la samarreta de la mama com si vingués de la guerra de Geòrgia, i la del papa déu n'hi do. Sort que teníem la casa dels metges a tocar i vam fer-hi cap amb els talons picant en el cul, jo plorant als braços de la mama, amb un mocador encastat a la cara, el papa esglaiat arrossegant la bicicleta, tothom mirant com si fóssim una atracció de fira...

A cals metges em van agafar de seguida, em van desinfectar la ferida i em van cosir el trau amb un fil i després el van nuar. Un punt, que en diuen. El meu primer punt. I em van tapar l'escletxa i el fil amb dues trinxes d'esparadrap. Feia una fila!... Arribats a casa estava trasbalsada i no vaig voler sopar -amb una galeta ja feia. Però em vaig calmar de seguida i després de la galeta ballava i tot. I a dormir com un sauló, tu.

I és que la vida és feta de patacades que s'han d'agafar amb bon humor, què caram!