Un amic nou, en Pep

Tinc un amic nou: es diu Pep. Fa un pam i mig (dels del papa) i és de drap; té els cabells arrissats i negres, la cara torrada i els peus calçats amb unes vambes blanques i grosses. Diria que ha vingut del nord d'Àfrica. És molt simpàtic. La mama i el papa me'l van posar a les mans tornant de Barcelona, que veníem d'una botiga grandota i molt txula que en diuen Imaginàrium -és una casa de joguines que no te l'acabes, i hi ha una eixida amb un tobogan i una rampa per caminar-hi fent equilibri. Jo no volia marxar. Però mira... ara tinc en Pep. M'agrada molt treure'l a passejar en el cotxet que fins ara era de la nena. Ves, ara la nena es queda a casa i en Pep surt a prendre la fresca. No en feu gaire cas, però, perquè aquestes coses canvien d'un dia per l'altre.

(Tinc un foto d'en Pep: mireu si n'és de guapo!)

El meu primer punt

Ja ho podeu ben dir: sóc una pupes -ho duc gravat a la cara. Va passar abans-d'ahir. Anava amb la mama i el papa a veure pallassos, a Llavaneres, i al costat de la glorieta, que hi ha unes escales, m'enfilo rabent al primer graó... i patapum!!!, de cap contra la vora esquerdada de la grau. Vaig picar amb el terrat del nas, entre ull i ull, i la sang sortia a rajadoll. Quin mal! Vaig deixar la samarreta de la mama com si vingués de la guerra de Geòrgia, i la del papa déu n'hi do. Sort que teníem la casa dels metges a tocar i vam fer-hi cap amb els talons picant en el cul, jo plorant als braços de la mama, amb un mocador encastat a la cara, el papa esglaiat arrossegant la bicicleta, tothom mirant com si fóssim una atracció de fira...

A cals metges em van agafar de seguida, em van desinfectar la ferida i em van cosir el trau amb un fil i després el van nuar. Un punt, que en diuen. El meu primer punt. I em van tapar l'escletxa i el fil amb dues trinxes d'esparadrap. Feia una fila!... Arribats a casa estava trasbalsada i no vaig voler sopar -amb una galeta ja feia. Però em vaig calmar de seguida i després de la galeta ballava i tot. I a dormir com un sauló, tu.

I és que la vida és feta de patacades que s'han d'agafar amb bon humor, què caram!

Un dia a Sabadell

Caram! Les vacances en família són plenes de sorpreses d'allò més agradoses. Us en faig cinc cèntims. Divendres vam anar a Sabadell. Feia molt que no veia l'Aitana (que és de la meva quinta) ni la Irene, ni els seus pares, l'Imma i en Joan. La Irene ja sap anar amb bicicleta... de dues rodes! Com s'ho ha fet? Quina enveja! I l'Aitana està ufanosa i al restaurant hem jugat a empaitar-nos, i hem rigut a les totes. Per dinar vaig tastar gambes i fideus -mmmmm!- tot i que havia dinat a casa dels nostres amics de Sabadell. També vam anar a cals pares de l'Imma, que hi tenen un piu-piu i un gatet, i un pati amb rajoletes i ombra, que s'hi està molt fresquet. I després vam anar a cals nostres amics i a l'Aitana i a mi ens van banyar juntes però jo vaig arrencar a plorar perquè l'Imma em va arrebossar el cap amb sabó i això no ho suporto, i no vaig parar de bramar fins que la mama em va treure de la banyera! Buf. I a Llavaneres falta gent, ala.

Demà us explicaré més coses. (I és que us n'he d'explicar una de grossa.) Adéééééú!

Judith

L'altre dia em vaig acomiadar de la Judith. La Judith és una noia que venia a casa i jugava molt amb mi. També anàvem juntes a fer un volt, i em portava per tots els parcs que hi ha a prop de casa, i vinga!!, a fer tots els controls de qualitat a tots els tobogans que ens trobàvem!! Ens ho passàvem superxulo!!! Després, a l'arribar a casa, em donava el dinar, i em felicitava perquè me'l menjava tot. També he après moltes coses amb ella, com ara xarrupar amb canyeta. Ara, però, ja no vindrà més. Ella es veu que venia perquè la mama treballava, però ara ja fa vacances, i a la Judith ja no la veuré més fins que torni a l'escola-bressol, que ella treballa allà. A mi la Judith m'agradava molt: em feia riure i rèiem juntes. Però mira, fet i fet, prefereixo tenir la mama -ep!, sense ofendre la Judith, eh?! Bé, ara comencen les vacances en família, que ja en tenia ganes. Ja us les aniré explicant!!

Els piu-pius de la iaia

Davant de casa viu la iaia -la iaia de Llavaneres, vull dir, que l'altra viu amb l'avi a Mataró. La iaia és amiga dels piu-pius: els dóna pa remullat a la terrassa i ells se'l mengen amb una fal·lera! Com que a l'estiu el finestral és obert i els piu-pius són rics de gana, de vegades entren a casa per demanar menjar: es posen sobre la taula del menjador, i sobre les lleixes d'obra feta, i de vegades s'aventuren corredor endins i s'aturen davant el dormitori de la iaia, que fa la migdiada, i s'esperen que surti.

A mi m'agrada molt anar a cala iaia, a la terrassa, i tirar-los miques de pa remullat a terra. Els piu-pius s'enfilen per les escales sense cap vergonya i ala, a fer-se'n un tip davant nostre, que la por no engreixa. N'hi ha un que és barallós i milhomes -n'hauria de dir milpiupius, o milcoloms- i es fa el gallet amb els altres: s'interposa entre ells i el menjar, desplega les ales, fa uns saltirons i els pessiga perquè vol tot el pa per a ell. Quin egoisme, no?

El món va així?

El zoo

¿Sabeu on vaig anar ahir, amb la mama i el papa? Al zoo! No hi havia estat, jo. El zoo és un lloc que no s'acaba mai i és ple de bestioles grosses i rares, peludes i pelades, i es veu que vénen d'enfora, perquè a Llavaneres no se'n veuen. Hi havia... -uf!, no sé per on començar- estruços, goril·les (la Lola és nova!), foques, paons, micos enfiladissos, girafes, elefants, hipopòtams, un rinoceront també, cabretes i cabrotes de llocs que paren molt lluny, ocells de colors, llangardaixos, tortugues gegantines, serpotes tipes del dinar... Els dofins no els vam veure: els reservem per a un altre dia. Jo no sabia com m'hi havia de posar: era massa per a mi. Un altre dia que hi torni pararé més atenció i us sabré explicar més coses. Ara només us sé dir: QUINA ANIMALADA!

Ah!, també em van regalar un conte amb dibuixos sobre Montjuïc de la Pilarín Bayés, que és una senyora que pinta molt bé. És molt txulo! Adéééééééu!

El primer amor perdut

Si en sóc, de petita, i ja he perdut un amor. Snif. No sé quants dies fa, perquè no sé comptar el temps, però no gaires. Vaig anar a l'eixida amb la mama i damunt d'un rajol hi havia una marieta. No n'havia vista mai cap. Era marronosa, amb uns puntets negres i unes ales menudes que no la feien volar. Em va agradar molt -vull dir molt i molt. I no ens fèiem por. Jo hi acostava molt el ditet, però no gosava tocar-la. El cor em feia bots.

L'endemà vaig anar a veure-la i no hi era. ¿On s'havia amagat, la marieta? ¿Que dormia en el seu cau? ¿No? Llavors, ¿on se n'havia anat? ¿Que l'havien cridada? L'endemà no l'altre tampoc hi era. Ni el dia després. Ni l'altre. ¿Per què m'ha deixat? Jo l'estimava.

Colco tatano

Tinc dos tatanos de fusta: l'un és blanquet, de nyigui-nyogui, i l'altre és fortot, de color torrat. El blanquet el tenim al corredor que du a la terrassa, i el torrat s'està al meu dormitori, al costat de la finestra. Al principi m'agradava més el primer, perquè té baranes al costat i jo m'hi agafava i així no queia -em sembla que el papa el va portar d'una deixalleria! Però després em va agradar més l'altre, perquè era més cavallot -el tatano, vull dir- i jo ja em sabia aguantar millor. Aquest tatano té com dos mànecs, un a cada galta, i ja fa temps que hi arribo.

La novetat és que ara em gronxo sola! La mama o el papa m'hi asseuen, això sí, però un cop sóc a lloc engrapo els mànecs i... ala cavallet!, ara cap endavant ara cap enrere, que sembla que vagi en barca i agafo velocitat i tot. La mama i el papa em miren amb els ulls plens d'estrelletes, i jo ric com una beneita.

Joana de Drac

Tinc un amic nou: un drac -i en van tres. Ahir vam anar a la Fira del Càntir d'Argentona i els papes em van comprar una maraca -txucu txucu txucu txu!- i el drac de fusta, que encara no té nom. És de color verd, té dues crestes de color vermell (una al nas i l'altra al llom), penja d'un cordillet que se sosté en un clauet encastat al sostre, i a sota li penja un altre cordill amb una bola de fusta a la punta que, si l'estires, el drac aleteja com si volés. És molt bonic!

Amb aquest en van tres -oi que ja ho he dit? Tinc el drac de la banyera, que va amb barca; tinc el drac de Sant Jordi, que és molt amic dels llibres; i ara tinc el drac volador, que em fa companyia quan dormo, perquè l'hem posat ben enmig de la meva habitació, davant de la finestra. Ara que tinc tres dracs, em podeu dir JOANA DE DRAC.

Ja tinc sorrall!

Avui he estrenat el sorrall que m'han fet la mama i el papa. És a l'eixida, al redol on fins fa poc creixia la parra. Els pares la van treure perquè el sol no hi arribava bé i el raïm es rovellava, i perquè així entra més llum a la cuina. I ara jo tinc un tros de terra per a mi sola, com si fos una pageseta. Els pares l'han fet amb sorra de la platja, que és fina i neta i té un color callol molt agradable. Avui al matí, que no hi tocava el sol, hi he jugat amb la Judit. M'agrada jugar amb dues galledetes: primer n'omplo una i després porto la sorra a l'altra galledeta. I el temps passa volant, tu!

No puc sofrir les "menes"!

Les "menes" són les mosques. Jo ja m'entenc. Quan vaig descobrir una marieta, la vaig apuntar amb el dit i vaig cridar "mena!". I després totes les bestioles menudes, per manera d'insectes, han sigut "menes". I les que no puc sofrir són les "menes"-mosques. Em fan molta por. Són totes negres i em fa l'efecte que m'han d'atacar i foradar-me una canonada i xuclar-me les freixures... Només de pensar-hi no sé què m'agafa. Ahir mateix, a l'hora d'esmorzar, hi havia una "mena" que em rondava i jo vinga bramar sense ni tocar el bibi. El papa em va haver d'agafar, i a coll, com que ja em sentia emparada -mai millor dit-, em vaig beure el biberó de llet i cereals. ¿En què pensava, qui va portar aquestes bèsties repulsives al món? ¿Que va tenir un mal dia? Brrrrrrrr!

Hem anat a marc

El papa diu que de sempre, entre Badalona i Arenys de Mar, hem anat "a marc". I ho diu talment, que en aquestes coses el papa és conservador. Doncs bé, aquest matí hem anat a marc. De primer el papa i la mama han mig omplert un cubell amb sorra de la platja, per fer-me un sorrall a l'eixida de casa. Els ha costat un fum, pujar-lo al cotxe! I després hem estès les tovalloles a l'ombra d'unes roques i ens hi hem assegut. Era un quart de nou del matí, una hora bona, perquè més tard el sol crema com una torradora i no pot ser, que tota jo sóc un glop de llet i aviat arrenco el bull. Primer la mama, i després el papa, m'han dut a la vorereta de la mar a mullar-me els peus; però em feia molta por i he protestat, i de seguida ho han deixat estar. I és que en el mar hi ha moltes poalades d'aigua i fa feredat! El papa sí que s'hi ha capbussat: dos cops! I és que el papa és un valent... sobretot quan hi ha nenes i dones que el miren. Homes...

Xuplo canyetes!

Me n'ha ensenyat la Judith, que abans no en sabia. Em va comprar un suc de fruita que anava amb una canyeta, i jo bufava, però clar, no es fa així. Fins que vaig fer com si respirés cap endins... i el suc s'enfilava cap a la boca! Una troballa, tu. Diuen que de petita ja ho feia, això, amb la meta de la mama, però jo no me'n recordo pas -si en fa de temps! I l'endemà no l'altre em vaig "quedar" amb els pares, que bevien uns batuts i amb la canyeta els vaig ensenyar el que sabia fer. Es van quedar amb un pam de nassos! I no van poder beure tot el batut que volien... He, he!